Sant Fèlix, la memòria de Sabadell. Un lloc per recordar, un espai per acompanyar
Al bell mig de Sabadell, davant de la plaça de Sant Roc, s’alça l’església arxiprestal de Sant Fèlix. No és només pedra i sostre: és la testimoni del pas del temps i de la vida d’una comunitat que ha cercat consol, abraç i presència en els moments més crucials.
Un pedestal històric i emocional
El temple, originat al segle XV sobre l’antiga capella de Sant Salvador, conserva encara l’absis gòtic de 1420. Al llarg dels segles va créixer, va incorporar una nova sagristia, capelles, i un campanar barroc de 38 m d’alçada, obra de Joan Garrido entre 1724 i 1738. Aquest campanar no només era verticalitat: era la veu de la ciutat, marcant hores, Angelus, funerals i emergències, acompanyant Sabadell amb el seu ressò.
Després dels grans incendis –la Setmana Tràgica del 1909 i la Guerra Civil– gran part de l’església va ser destruïda, i només l’absis i el campanar van resistir. A canvi, es va erigir un nou temple neogòtic (1914–1942), sota la direcció d’Enric Sagnier i Francesc Folguera, que abraça la història i l’esperit de la comunitat.
Escenari de comiats i trobades
Per a generacions de sabadellencs, Sant Fèlix ha estat escenari d’etapes fonamentals: batejos, casaments, funerals, recordatoris. En cadascun d’aquests rituals l’espai ha ofert protecció emocional: columnes que sostenen l’edifici i fenestrals que atreuen la llum, donant un marc de solemnitat i esperança. Les campanes de Sant Fèlix han sonat en moments d’alegria i dolor, marcant el ritme de la ciutat, i posant les bases sonores perquè la comunitat se sentís acompanyada.
Un lloc més enllà de l’edifici
És habitual que les famílies, després dels actes litúrgics, s’entretinguin davant la façana o pujant al campanar per contemplar Sabadell sota una llum diferent, més introspectiva. És en aquests instants, amb el murmuri de fons de les campanes, quan el temple es transforma en un espai de replegament. Un lloc on es parla a cau d’orella, es plora amb discreció, es troba consol. Un espai construït per acompanyar.
Memòria col·lectiva, presència perpetuada
Sant Fèlix no és una relíquia estàtica, sinó un espai viu. La combinació de l’absis medieval, el campanar barroc i les corbes neogòtiques reflecteix la capacitat de la ciutat per reconstruir-se, preservar i transcendir. Cada restauració recorda una voluntat col·lectiva: seguir junts malgrat les tragèdies.
Quan trobem refugi entre els seus murs, no només hi trobem un sostre. Entrem en un territori simbòlic, habitació de records, d’absències i d’esperances. Un espai pensat per acompanyar, per sostenir. Perquè el dol es viu en comunitat. I Sant Fèlix –amb les seves campanes, lluites i victòries– ha estat, des de fa segles, la casa invisible de tots nosaltres.
